La Catedral

La ciutat de Barcelona degué rebre molt aviat la lIum de la fe cristiana. Els martiris de santa Eulalia i de sant Cugat, durant la persecució de Dioclecià-Maximià,  testifiquen que hi havia cristians a Barcelona almenys a les acaballes del segle III i els primers anys del IV.

Ens manquen, però, notícies històricament certes quant a I'organització eclesiàstica de la nostra diòcesi fins a I'any 343, en què un bisbe de Barcelona, de nom Pretextat, assistí amb cinc bisbes hispànics més, al concili de Sàrdica, a I'Orient, per ratificar tot allò que havia estat definit en el Concili Ecumènic de Nicea (325) sobre la divinitat de Jesucrist.

Tot de conjectures sòlidament fonamentades permeten de suposar que en aquells temps Barcelona ja comptava amb un temple episcopal, o catedral, que poc després utilitzarien per al ministeri pastoral altres bisbes significatius de la nostra diòcesi: sant Pacià (390), Lampi (400), Nundinari (461), Nebridi (540), Ugne (599), Sever (633), Quirze (656), Idali (688), Laülf (693), Frodoí (890), etc. L'any 599 aquesta Catedral apareix documentalment dedicada a la santa Creu (segon concili de Barcelona).

A finals del segle XIX, l'industrial barceloní, Manuel Girona i Agrafel, s'oferí a sufragar l'obra de la façana i de les seves dues torres laterals, que fou duta a terme segons els planols de I'arquitecte Josep O. Mestres, inspirat en el projecte inicial que ja s'havia dibuixat al segle XV. Els fills del senyor Girona completaren l'empresa del pare amb la construcció del cimbori, enllestit I'any 1913.