Can Culleretes és, de lluny, el restaurant més antic de Barcelona i el segon d'Espanya.

La seva història no està totalment documentada. Joaquim Pujol constitueix un graó fonamental en la primera etapa. Va ser ell qui va proposar de vendre Can Culleretes a Tito Regàs, pare d'en Miquel Regàs; tanmateix, tot seguit se’n va penedir. Corria l'any 1890. I va ser precisament ell qui va contar els detalls de com va començar aquella aventura. L'arquitecte Bonaventura Bassegoda,  comentarista de la Barcelona antiga, que l'origen del nom tenia a veure amb el fet que abans es feia servir només culleres de fusta i que va ser el primer lloc on. en canvi, eren de metall. Una altra interpretació. El cambrer cada vegada es mostrava més enfeinat i, trobar buit el pot d'alpaca platejada destinat a contenir les culleretes netes, escridassava a les que rentaven: "Noies, culleretes!". I això es repetia i repetia. La cantarella va acabar fent gràcia a la parròquia, que en va donar peu a la dita popular: "Anem a Can Culleretes".

El secret de l'èxit, no hi ha cap mena de dubte, era el mató que, amb amor i manetes, aconseguia aquella àvia.

Miquel Regàs explica, amb el seu llenguatge peculiar, la recepta, que, com es veurà, no oferia cap mena de complicació: "Ametlles picades molt fines, amb aigua, es feia la llet d'ametlles, i amb sucre, un bocí de pell de llimona i un trosset de canyella, barrejant-hi a temps un poc de midó, es feia que arrenqués tot just el bull. es posava la pasta a les matoneres i, un cop freda, sortia el mató rígid i lluent".

Un dia els frares es van cansar d'aquell ambient a la porta conventual, i van dir prou; potser també perquè ja s'hi aplegava massa gent i feien gatzara. Ella es va traslladar llavors a la plaça Sant Jaume xamfrà Jaume I; en fer-se aviat petit el local, va anar a parar al carrer Quintana.

La nit de 1895, Quimet Pujol va prendre per fi la decisió de vendre. I Regàs escriu que li va comentar que llavors es complien cent anys dels matons al convent. Per tant, la dat del començament de tota la història seria 1795. Altres en canvi, la fan començar el 1740. En qualsevol cas, l'establiment del carrer Quintana sempre ha exhibit la data fundacional de 1786.

Durant l'època Regàs, a més d'una renovació ornamental feta per Jaume Llongueres, s'hi va penjar tres grans pintures murals de Francesc Tey i s'hi va posar uns formidables plafons ceràmics de Xavier Nogués, carregats d'ironia. Van ser uns anys en què el restaurant va gaudir d'una popularitat extraordinària, que es va mantenir inalterada fins l'esclat de la guerra incivil. Regàs, llavors, va haver de fugir.

Durant el franquisme, va caure en un descrèdit considerable, i s'hi menjava molt malament. El 1950 es va quedar el negoci Antoni Jaumà, cuiner, i el seu germà.

Per sort, l'hi van comprar Francesc Agut, nebot del restaurador Agustí Agut, qui havia estat el seu mestre i la seva dona Sussi Manubens. Van saber donar-li la volta com un mitjó, que bona falta li feia. Van fer la carta, va afinar la cuina, van ajustar costos i van aconseguir que en poc temps es convertís en un establiment de referència per als artistes, escriptors i per a les personalitats culturals del moment. Per exemple, el violinista Costa, el mestre Toldrà, el compositor Mompou, el torero Mario Cabré, el periodista Sempronio, els pintors Puigdengolas, Muntaner, Abelló, Balanyà, Créixams o Planas Gallés, el ninotaire Castanys, l'editor Miracle, el ceramista Llorens Artigas. Alguns que venien de Madrid, també hi feien cap, com l'escultor Ángel Ferrant. Aquest ambient afavoria l'organització de penyes. I, per descomptat, no hi mancaven els estrangers.

Havia passat, doncs, a ser un restaurant d'anomenada, enriquit amb personalitat, una atmosfera càlida i simpàtica, on es podia anar sovint gràcies a uns preus d'allò més raonables.

Després van entrar en joc le filles, Montse i Alícia, acompanyada aquesta per Bernabé Martínez, el seu home, qui va agafar la responsabilitat dels fogons. Darrerament ha entrat en joc la generació següent; el futur, doncs, el tenim assegurat.

Es un restaurante clásico, un restaurante bonito tiene un escalón de 10 cm.

Al entrar hemos pasado una doble puerta que se abre hacia fuera la gente es muy amable tienen un menú de 13€ los días de cada día, que tenía muy buena pinta.

Hay  que tener en cuenta que yo he entrado andando,  pero si necesitas entrar con silla, tienen que ayudarte un poco si vas con alguien ningún problema, si te tienen que ayudar del restaurante no te van a ver desde dentro. Puedes pedir ayuda a la gente que entra y sale que es constante.

Anabelén Mariajose